Una mica de la nostra rutina
per J.Pau Vázquez
Ahir es va obrir un forat al cel que ens va permetre fer treballs d'observació de fauna als Pirineus Centrals. Avui, en un altre sector del Pirineu, van tornar les pluges no sense abans rastrejar 20 quilòmetres de pistes i senders per trobar algun indici del veritable fantasma del Pirineu (i gran part de la península), el llop. Una espècie àmpliament rebutjada pel sector ramader a gairebé tota la península, igual que la resta de la fauna salvatge: daines, senglars, muflons, cabirols, cérvols, conills, guineus, rosegadors, óssos, aus, insectes… tot molesta. El futur que proposa un sector de la societat és omplir les muntanyes de caçadors abans d'aplicar mesures de prevenció i respectar un patrimoni natural que és de tots i que també és el substrat de la nostra biodiversitat, allò que dóna vida a l'espècie humana. equilibri natural dels ecosistemes.
Avui va ser un dia llarg, cap rastre de gran carnívor, va haver-hi tempesta elèctrica quan estàvem a cotes altes, va granitzar i una lesió per culminar el dia. Les pistes forestals que recorrem són d'accés regulat on només personal autoritzat hi pot accedir amb vehicle (són gairebé totes les pistes forestals) així que va tocar baixar corrent 10kms de pista coixejant fins arribar al pàrquing ben mullats. Així és el nostre treball voluntari, de vegades ingrat i quan hi ha resultats positius la informació és custodiada per professionals del seguiment sense poder compartir-ho amb tots vosaltres a causa de l'ampli rebuig social de què gaudeixen determinades espècies. No ens importa que el departament de torn es recolzi en els nostres petits i humils èxits per posar-se medalles, el que ens preocupa és que avui dia, a causa d'una deficient tasca de sensibilització i informació cap a la població local i males decisions polítiques, no podem explicar històries boniques de la nostra biodiversitat sense el temor de posar en risc les nostres espècies més emblemàtiques, ni tan sols espècies més comunes que també causen rebuig i, en determinats moments, odi. Els governs autonòmics no han sabut explicar la importància dels ecosistemes equilibrats, això inclou depredadors apicals, però també flora i fauna menys mediàtica i igual d'important. Barcelona i Pirineus, els despatxos i el camp rural, dos mons massa allunyats.
La nostra tasca, comparada amb el poder d'execució de governs autonòmics, és diminuta però necessària. Som el teixit associatiu que protegeix aquells que no tenen veu, la fauna sensible, i ho fem voluntàriament perquè ens apassiona i ens motiva el que fem, no perquè un sou de funcionari de despatx ens obligui, ni per guanyar quatre vots en unes eleccions. Observar un ós, un llop, un cèrvid, un isard… és un regal de la natura que podríem perdre molt aviat si no el preservem. Vam estar a punt de perdre l'ós bru de les nostres muntanyes, encara que la seva funció ecològica a l'últim segle és testimonial a causa de l'escassetat d'individus. El llop el vam perdre ja fa un segle i la seva funció ecològica inexistent ha causat desastres poblacionals a l'últim segle que la caça no ha sabut solucionar. Protegim la nostra biodiversitat des de l'equilibri i el respecte per la natura.
