El ramader
Al viatge pel nord de la península hem presenciat el zel de l'ós marró que es dóna a la primavera i principis d'estiu. Un ramader ens explicava com es conviu amb l'ós, sense mostrar cap signe de menyspreu o odi cap a ell. Poc després es quedava uns minuts observant els esbarts d'una óssa, gairebé subadults i a punt d'independitzar-se. La mare, una óssa de color fosc i amb la creu ben marcada, inspeccionava cada centímetre d'un espai no més gran de 500 metres, però que li havia fet seu i on sovint entrava algun mascle a visitar-la. En aquells moments els petits s'amagaven al bosc situat al fons de la vall.
El ramader, que ja havia patit algunes baixes al seu bestiar, ubicat a 400 metres de l'óssa, el mirava amb un petit somriure que denotava orgull de conviure amb una espècie ancestral. Es mostrava orgullós de la seva vall, orgullós d'ensenyar-nos els 5 o 6 óssos que aquella tarda vam poder captar els nostres ulls. Li vaig preguntar si per a ell era un problema la presència úrsida a la vall, em va respondre que no, que la natura és així i que ell pujava dues vegades al dia per vigilar el bestiar i assegurar-se que no hi hagués cap baixa, però que això era la seva feina, fer de RAMADERO.
