Les osseres

_{per Jesús-Pau Vázquez Vilardell}

Aquest petit espai de protecció, que salvaguarda l'ós durant els durs mesos d'hivern, segons alguns registres pot ser d'un mínim d'1m2, tan minúscul que no sembla real que hi pugui cabre un ós i que administri aquest espai per corregir postures, trobar protecció com la troben els talpons o les marmotes, i mantenir la calor del cau al llarg de la seva hibernació.

Segons els estudis de J. J. Camarra publicats el 1989 classifica les osseres del Pirineu en 3 tipus, vegem quins són:

• El primer tipus seria els caus: caracteritzades per unes cambres excavades sota arrels, amb certa forma esfèrica, composta a la part inferior per un enllit i solen trigar al voltant d'una setmana a excavar-les.

• El segon tipus d'osseres serien cavitats produïdes naturalment sota monts penyals. En aquestes cavitats naturals amb mides variables l'individu tapa l'entrada amb branques d'avet per mantenir la temperatura a l'interior i per cobrir-se de les torpes que sovint acompanyen les nevades a cotes altes.

• El tercer tipus d'osera, encara que curiosament la menys utilitzada, serien les cavernes, o coves naturals, que es troben al llarg del Pirineu.

A les següents imatges que ens ha cedit el nostre company Alain Víctor (www.pyreneesmondesauvage.com) podem apreciar una autèntica osera del Pirineu. Un espai digne destudi que ens ajuda a il·lustrar aquesta explicació.

Molt agraïts per l´aportació d´Alain.

Ja coneixem els 3 tipus d'osseres que fan servir els nostres óssos ara coneixerem alguns detalls més d'aquests espais d'hibernació.

Aquestes osseres pirinenques solen trobar-se al capdamunt de vessants seleccionant positivament les que es troben a la cara nord del pirineu, les condicions geogràfiques i climàtiques del qual fan que hi hagi més quantitat de neu que a la cara sud, especialment pels fronts freds que arriben de l'Atlàntic . Tot i aquesta preferència constatada no hi ha un patró clar de l'orientació de les osseres. Els mascles solen hivernar en cavitats excavades, i fins i tot quan els hiverns no són tan durs climatològicament parlant arriben a sortir diverses vegades de l'osera.

A banda dels estudis de J. J. Camarra, també hi ha estudis com els de Javier Naves y Guillem Palomero, president de Fundació Oso Pardo. Segons aquests estudis en què es va analitzar 74 osseres, 58 són coves naturals i 16 han estat excavades. Aquestes coves naturals detectades tenen una longitud mitjana de 4 metres i mig mentre que les excavades mesuren uns 2 metres i 20 cm i totes dues consten de llits vegetals. Pel que fa a la ubicació de les osseres del Cantàbric s'ubiquen a una altitud mitjana de 1.421 metres encara que el rang va des dels 580 fins als 2.100m i el pendent mitjà és d'uns 32 graus, arribant fins i tot fins als 52 graus de pendent. Segons aquest estudi, els enclavaments d'aquestes osseres se situen en un 65% dels casos en boscos i en menor mesura en matolls. Solen evitar boscos de fagedes i pastures per a les seves osseres en contraposició amb els boscos de bedoll i rouredes.

Als Pirineus seleccionen favorablement boscos joves, entre els quals destaquen, paradoxalment, boscos de faig jove i moixons i l'entorn de les osseres són espais de molt difícil accés. D'aquesta manera s'asseguren que estaran tranquils a l'època de cria. La distància en què s'ubica l'ossera respecte a zones humanitzades solen estar de mitjana a 1,5 km de qualsevol carretera ia 2 km de qualsevol poble.

Per desgràcia, tenim alguns casos d'abandó d'osseres. El motiu és que segons els canvis que es produeixen a l'entorn de les osseres, a causa d'incendis, de l'activitat humana, etc. poden abandonar-les fàcilment. Precisament, un dels principals conflictes de convivència és quan l'ós està descansant. Les batudes de porc senglar poden interferir negativament en la seva hivernació, la qual cosa haurien de ser regulades en aquestes àrees ja que comporta pèrdua de ventrada i una despesa d'energia que haurien de guardar per al període d'hibernació. Hi ha casos estudiats d'abandó d'osseres en què s'han detectat cries mortes. Cal matisar que el temps amb vida d'aquestes cries sense la calor corporal de la seva mare s'estima en 20 minuts, després moren d'hipotèrmia. També s'han observat casos en què els trets de caçadors a quilòmetres de distància de l'osera ha propiciat que l'ós en sortís i l'abandonés, una mica letal i devastador per a un individu en dates on no hi ha aliment i les condicions climatològiques són extremes. Us mostrem un exemple de com les batudes són un perill per a l'ós marró, recordem que és una espècie en perill d'extinció:

Cada cop més freqüent, hi ha hiverns molt suaus en què l'ós amb prou feines arriba a hivernar. Alguns estudis de Nores al Cantàbric determinen que hi ha femelles amb cries d'un any i mascles joves que no arriben a hivernar i segons les dades de Clavenger mitjançant radiomarcatge d'un mascle els óssos que hivernen la seva activitat no cessa del tot i romanen un 5% del temps actius durant la letargia.

Curiosament alguns óssos fan agrupaments, ja sigui perquè la zona d'hibernació és molt favorable i propici per excavar osseres o potser per la seguretat que dóna trobar altres óssos hivernant en aquests espais. En alguns casos s'han detectat fins a 5 osseres en un espai de 100m2.

Si ho comparem amb el seu cosí llunyà, no llunyà genèticament sinó en distància, el M'atreveixo al grizzly, Ursus, a banda de les diferències visibles com la seva mida podem trobar altres diferències quant al seu comportament. I és que l'ós grizzly comença a hivernar molt més aviat que els nostres óssos, cap al setembre-octubre comença a excavar les seves osseres i ja a l'octubre comencen a hivernar fins pràcticament arribats al mes de maig. A més, en el cas de Yellowstone, els óssos hivernen a altituds superiors dels 2.000 metres, arribant fins i tot als 2.900m fàcilment, i anem baixant de cota a mesura que ens acostem a terres alaskeñas les osseres de les quals se situen a cotes que oscil·len entre els 270 i els 1.300 metres.

Vols veure aquest contingut en format vídeo? Aquí pots veure la introducció: