481 ours seront tués en Roumanie
Les politiques parient sur le MASSACR. Pourquoi ne pas miser sur l'INFORMATION et l'ÉDUCATION ENVIRONNEMENTALE ?
Le Parlement de Roumanie a autorisé ce lundi 15 juillet la chasse de 481 ours cette année à la suite de l'accident mortel d'un randonneur lors d'une rencontre fortuite avec un ours. Ces ours sont habitués et presque domestiqués en raison de l'imprudence des humains qui les nourrissent depuis des voitures, leur jettent de la nourriture, les enregistrent et diffusent ces vidéos sur les réseaux, créant un effet mortel pour l'ours. Cet effet d'appel attire de nombreux touristes non avertis, augmentant les conflits avec l'ours et le condamnant à mort, comme c'est le cas des 481 ours qui seront tués cette année. Avec ces imprudences commises par des touristes mal informés, ils font en sorte que davantage de ressources économiques soient tirées du tourisme de chasse, reléguant l'écotourisme responsable, informatif et respectueux au deuxième et troisième niveau.
On n'oublie pas le loup, en France plus de 200 loups sont tués chaque année pour des « dégâts » sur le bétail. La solution rapide mise en pratique par les gouvernements des États est l’extermination des espèces protégées par la directive habitats de l’Union européenne.
ADLO propose comme mesure urgente d'informer la population à travers l'éducation environnementale et l'installation d'affiches dans les zones de présence d'ours, car dans de nombreux espaces naturels des Pyrénées, ils n'existent pas. De cette manière, nous éviterions de nombreuses imprudences de touristes mal informés, créant ainsi les bases du respect de la nature, de la tolérance et de la coexistence. Nous y travaillons déjà.🌎🐻
Bon dia Pau. He estat a Romania aquest estiu, justament quan va haver-hi l’accident amb l’excursionista, i vam captar una mica l’ambient. Aquesta va ser la nostra experiència.
Vam parlar amb el que portava una botiga de bicis de Bucarest, i ens comentava que justament aquell dia hi havia sessió parlamentària per decidir què es feia. Ell deia que s’havia de fer alguna cosa… Ell abans anava molt a fer excursions, ara li feia por, deia. I li vam preguntar si podíem anar a fer una excursió amb bici pel PN de Bucegi i va dir que era molt poc recomanable, molt perillós. Ens va comentar que a Romania hi havia un greu problema amb la màfia de la fusta. Que hi havia boscos que semblaven verges, però si passaves la primera línia d’arbres al darrere estava tot desforestat per màfies, amb el beneplàcit de les autoritats corruptes. I que això feia que els ossos tinguessin cada vegada menys hàbitat. Això era el principal problema, segons ell i alguna altra persona amb qui en vam parlar.
Vam estar a una cabanya de muntanya al nord de Brasov. El seu propietari ens explicava que de tant en tant hi veia ossos, i ens va ensenyar alguna petjada fresca, va ser emocionant. Ell ens deia que sempre que sortia a treballar al voltant de la cabanya ho feia amb algun tipus d’arma de defensa a sobre, però ho vivia amb bastanta naturalitat, sense por. Nosaltres no ens vam atreviar a caminar gaire enllà per si de cas…
Vam anar a fer bici a algun bikepark, amb cartellets de “Atenció, ossos!” en algunes zones, on havies d’anar cridant o amb música per mirar que, en cas d’haver-hi un os, et sentís i no s’espantés. Aquí vam conèixer un noi, que vivia per allà, que deia que cada vespre veia l’os com passava per davant de casa seva. Ho vivia també amb molta naturalitat, deia que no era més especial ell que l’os, i que s’havien de respectar.
Farts de només veure cartells i petjades d’ossos, vam decidir contractar a un guia i anar a un hide a veure’n (NO de Brasov). Va ser espectacular! Menys de dues hores ens van servir per veure que aquells boscos n’estaven plens. Quina passada veure’ls amb tota la tranquil·litat! El guarda era una espècie de forestal privat, que se’n cuidava també d’alimentar ossos, porcs senglars i cérvols d’aquells boscos. Sobre el cas de la recent mort de l’excursionista, deia que ara la gent i el país estava trasbalsat perquè era un cas molt mediàtic, però es mostrava molest perquè altres casos que vivien la gent dels pobles i d’aquella zona no sortien mai a les notícies. Parlava d’un difícil equilibri entre els ossos i la gent. Ell ens deia que el que s’havia decidit no era que es matessin 481 ossos, sinó que aquest any s’ampliaria una quota que hi ha de caça “d’ossos problemàtics”, i que a la pràctica no n’acabarien matant tants, només aquells que s’acostessin més a la gent (o, malauradament, aquells a qui la gent s’hi acostés més per donar-los menjar o fer-se la foto).
També vam passar per la famosa carretera alpina de Transfagarasan. Hi ha una zona on a cada corba et trobes un os, fins i tot mares amb les seves cries, demanant menjar. La gent amb el cotxe parava i els tirava pomes o el que fos. Nosaltres vam intentar explicar a més d’un que això no s’havia de fer, però hi ha molt poca consciència, fins i tot es pensen que estan ajudant a aquells ossos.
En fi, espero que algun dia als Pirineus es normalitzi la presència d’ossos, però caldrà fer MOLTA FEINA i fer-la MOLT BÉ perquè arribi a bon port.
Magnífic testimoni i aprenentatge, gràcies per compartir-ho. D’allí podem aprendre moltes coses per tal de no cometre els mateixos errors al Pirineu i al Cantàbric. Com bé dius queda molta feina per fer, sobretot molta sensibilització i entendre que cuidar els nostres ecosistemes també significa cuidar la nostra pròpia existència, tot és una cadena i alguns no ho entenen. Comparteixo la teva experiència amb els meus companys, una abraçada.
ADLO