Cèrvids a la nit. Com fotografiar-los?

Aquest projecte és un dels que més hores de son em treu. Deixar l'equip tirat a la muntanya unes 300 nits de les 365 nits que té un any fa que et replantegis nous sistemes per fotografiar a la nit. Un és el que estic provant actualment. Es tracta de fer fotografies sobre la marxa. I com es fa això si és de nit i no es pot enfocar!?

Bona pregunta. Òbviament amb aquest sistema t'has d'oblidar de tota la premeditació que comporta disparar amb barrera infraroja. És una fotografia més espontània que et permet obtenir més quantitat de resultats encara que de «pitjor» qualitat. Què vol dir això? Que moltes fotografies surten desenfocades, amb la llum mal direccionada (òbviament no pots disparar amb el flaix posat a la sabata de la càmera).

Comptant que treballem amb un sol flaix, aquest ha de ser col·locat buscant un cert angle. El flaix, el cèrvid i el fotògraf formarà un triangle, cada un emprant una angulació d'acord amb la intencionalitat de la seva fotografia. Això implica col·locar el flaix a una distància relativament a prop del cèrvid, uns 20m. i allunyar-te tu també del flaix. Cal ajustar la potència perquè arribi llum suficient al subjecte així com el zoom del flaix. Sòl treballar amb el zoom a 180mm i potència 1/1 (la màxima). Això fa que amb el zoom del flaix en mode tele la caiguda de llum sigui menor i puguem captar l'animal en qüestió banyat amb una llum mínima. També treballo amb snuts (una mena d'embut que es col·loca al cap del flaix per focalitzar encara més la llum) per això necessites tenir una gran punteria i intuïció dirigint la llum. Encara que la potència sigui màxima a l'animal li arriba una mínima porció de llum degut a la distància llunyana del flaix. Cal tenir en compte que mai no dispararem llum de front a l'animal, principalment per dos motius: no volem molestar l'animal amb una fogonada de llum que, encara que estigui lluny, pot causar que l'animal fugi. El segon motiu és que els ulls sortiran blancs (ulls vermells en persones) a causa de la llampada reflectida.

Tot aquest procés cal fer-ho amb molta cura i discreció. Si és possible sense llum de lluna i valent-te d'una llum el més tènue possible. Ells ho interpretaran com la llum d?un cos celeste o un vehicle llunyà. Cal no oblidar que els animals no són ximples! Sempre màximes precaucions. M'he trobat amb persona (no fotògrafs) que van amb focus molt potents de diversos centenars de watts el que causa que l'animal quedi enlluernat i semi-paralitzat. És una mala pràctica de gent que no entén de respecte per la fauna salvatge, ho he vist especialment en furtius.

Per al tema d'enfocar a la nit durant un rebuig fotogràfic ho explicaré un altre dia. Encara estic desenvolupant aquesta tècnica i queda molt per millorar. Treballar amb animals salvatges a la nit invalida les tècniques clàssiques d'enfocament nocturn (utilitzar làser, llanternes potents, fer servir hiperfocal, etc.). Sobretot juga amb els elements, recolza't en canvis de rasant per no ser vist, arbustos, murs, utilitza xarxa de camuflatge i segueix posant en pràctica aquells consells per fotografiar amb llum diürna: no et posis colònia, vigila la direcció del vent perquè no et fan olor… De nit els cèrvids tenen certa tolerància però no n'abuses, no et creguis més intel·ligent, els espantaràs.

Reflexos

Fotografia realitzada prèvia preparació de abeurador, al febrer. El abeurador creat artificialment va ser realitzat amb un forat a la terra de mig pam de profunditat i uns 50cms de diàmetre, prou per realitzar un enquadrament força ajustat. No disposava d'excessiva distància per disparar amb una distància focal de 150mm (treball en un espai reduït) tot i així no vaig voler sacrificar nitidesa optant per un objectiu de pitjor qualitat i vaig poder resoldre el problema introduint l'equip més endins del hide (botiga de campanya) .

L'ompliment del petit estany es va aconseguir col·locant un plàstic al forat perquè l'aigua no filtrés. Els primers dies carregava aigua des de casa però era força molest portar 4 litres muntanya amunt. Poc després vaig començar a servir-me d'una zona de fang en pendent del qual emanava un fil d'aigua força depurada. Amb això omplia les ampolles i emplenava el abeurador.

Després de diversos dies col·locant flaixos per aconseguir el reflex més nítid possible vaig poder aconseguir resultats satisfactoris de la fagina al abeurador.

Salt de marta i fagina

Fotografies realitzades presencialment durant la sessió de hide realitzada de forma contínua cada nit dels darrers mesos d'hivern. Una de les finalitats, encara que no el motiu principal, era fer la clàssica fotografia d'aquests mustèlids saltant. De totes maneres tinc en ment millorar aquesta presa captant l'animal des d'altres plans més oblics.

Fotografies realitzades amb comandament disparador previ enfocament i set de flaixos a molt baixa potència com és habitual.

Nous avenços en fotografia nocturna de mustèlids amb neu.

Seguim avançant i treballant en esquemes d'il·luminació amb tres flaixos il·luminant aquests petits animals nocturns. Treballant en tècniques com el doble enfocament en una mateixa exposició però afegint també un reenquadrament a la mateixa exposició. Quelcom complex perquè implica enquadrar el fons en un lloc aliè al subjecte, encaixar-lo amb el subjecte i que tots dos quedin perfectament nítids i amb una exposició correcta. Em portarà força temps aconseguir resultats acceptables. Mentre aquestes són algunes preses realitzades amb tècniques quotidianes durant aquesta setmana d'hivern a casa meva el Pirineu, tenint cura de no cremar les fotografies per la combinació de flaixos i neu.

Flaixos entre 1/8 i 1/32 de potència per no molestar l'animal. Realitzades amb el tamron a 150mm.

Corzo

Estic seguint alguns rastres de guineu després de la gran nevada que ha caigut a casa meva, a 1.500msn. De sobte dono amb alguns cabirols. Per la posició de les seves orelles intueixo que aquest exemplar ja sap que sóc aquí, segurament m'ha fet olor. Els altres cabirols es posen en alerta. Hi ha una ressonància límbica entre ells més desenvolupada que la dels humans. És capaç de transmetre emocions a la resta de cabirols sense fer servir cap canal sensorial. Decideixo quedar-me el més estàtic possible, esperant que se'n vagin tranquils mentre faig algunes preses de vídeo. Tot just es poden moure en zones de neu pols, es queden encallats cada tres o quatre metres. Se'n van al seu ritme, decideixo no seguir-los perquè no s'estressin.

Marta

La ronda nocturna de la marta us serveix per visitar diàriament les ubicacions on sap que trobareu aliment, com ara aquesta zona de monticles on proliferen rosegadors. L'enquadrament estava preparat per a la guineu, el dia abans havia deixat un excrement sobre un dels monticles, però finalment ha aparegut la marta i algunes fagines a la recerca de rosegadors. Se'm resisteix la guineu nocturna però en més d'un any he fet un «màster» en mustèlids que m'ha permès conèixer aquesta espècie en profunditat fins a agafar-los afecte. M'agrada mostrar-los per xarxes perquè sé que difícilment algú les caçarà, a diferència dels cèrvids que tinc centenars de fotos guardades que no penjo per por de ser caçats. El repte d´aquesta fotografia va ser fer-ho amb la Canon 1000D! Una càmera de 14 anys de 10mpx.

Garduña

Primers resultats amb un nou sistema de fotografia nocturna fet a mà, encara en fase de proves. Utilitzant llum contínua, obligant a utilitzar una ISO elevada desgraciadament, i objectius lluminosos (50mm, F1,8) per compensar la manca de llum, creant captures amb poca profunditat de camp. Després de més d'un any treballant amb flaixos he apostat per canviar a un sistema de leds menys invasiu que les llampades del flaix. Tot i perdre qualitat fotogràfica i definició, l'animal es mostra més tranquil. Utilitzaré els flaixos de forma eventual, mentre seguim treballant per consolidar aquest sistema d'il·luminació amb leds, alimentat amb plaques per fer-ho més autosuficient.

Garduña

Garduña camina per la neu congelada, sobrevivint a les fredes nits per sota de -10°C (1.650m), a la seva ronda habitual a la recerca d'aliment. Arriba el mes de gener i la femella comença a fecundar -ella sola- l'esperma que reté a l'interior des de l'estiu passat, quan va ser l'època de zel (implantació retardada). En dos mesos haurà nascut una nova ventrada de mustèlids que ens brindarà noves preses fotogràfiques com aquesta.

Zorro

Guineu fent la seva ronda nocturna, curiós pel soroll de l'obturador i amb una fulla al musell. Admirable com poden aguantar les fredes temperatures nocturnes d'aquest hivern al Pirineu.

Fotografia feta amb un sol punt de llum led. Cada cop em sembla més pràctic, menys invasiu i més estètic reduir la il·luminació a un sol punt de llum, molt habitual en la pintura dels grans mestres de la llum com Caravaggio, Leonardo, Rubens… ajudant a aconseguir volums i cert misteri en difuminar el subjecte amb el fons. Tot i haver utilitzat esquemes d'il·luminació tradicionals de 3 i 4 punts de llum (flaixos de contra per separar el subjecte del fons, zenitals per simular la lluna, laterals per jugar amb els volums…) aquests donen un aspecte més semblant a la fotografia d'estudi, de vegades poc versemblant amb la llum natural que dóna la lluna, més unidireccional.

el nou

Aquestes darreres setmanes he pausat el projecte de Vida Salvatge Km 0 per abordar l'inici de la brama en aquesta regió del Pirineu. Una de les particularitats de la brama «pirinenca» és la dificultat del terreny (extenses superfícies amb desnivell, zones rocoses, climatologia, accés, etc.) Això dificulta la possibilitat de fer un rebuig/aguait productiu. Alhora, resulta força complicat fer bons desenfocaments ja que aïllar el cérvol del fons és una opció impossibilitada per aquests desnivells. El teleobjectiu aplana les fotos i en poques ocasions he trobat llocs apropiats per a aquesta pràctica a diferència d'altres zones de la regió espanyola com la Dehesa, on resulta més senzill fer desenfocaments i accedir als cérvols gràcies als safaris organitzats per alguns fotògrafs professionals aquests terrenys amables, gairebé sense desnivells. Un cop més, aquestsexcursionsque s?organitzen per aquestes zones priven el fotògraf aficionat d?aprendre en el procés d?observació fent d?aquest un mer espectador de l?espectacle, però no un naturalista/conservacionista de les espècies. Freqüentment aquests cérvols estan acostumats als humans i fins i tot alimentats per ells!

Deixant aquests temes de banda, a través d'un extens treball d'observació en aquests darrers dos anys he pogut dibuixar un mapa mental de les ubicacions més adequades per a l'observació de la brama. Zones de difícil accés componen aquest mapa mental que aborda cotes inicials de 1.600m d'alçada fins als 2.200m. Disposo de 3 zones ben marcades en aquest mapa mental: Zona X, Zona Y i Zona Z… Quin original amb els títols! Aquestes nomenclatures corresponen al meu afany de protegir la tranquil·litat d'aquesta espècie.

Zona X: es compon d'un mapa molt extens de diverses valls on em centre només en un (no em dóna la vida per a més valls!). La cota inicial és de 1400m per la qual cosa cal caminar prop d'una hora fins a la ubicació adequada on berregen els mascles. A partir d´aquí s´acaba l´escalfament previ i comencem a ascendir metres de desnivell, entre 600 i 700m cada dia de brama fotogràfica, per començar a baixar barrancs en els últims minuts de llum diurna quan ja no és possible fotografiar. Ubicació amb mascles imponents que pugen fins a cotes de 2400m. Passant de vall a vall per colls que es troben als peus de cims de 2700m.

Zona I:la zona que més m'agrada, la que visito diàriament, el meu pati de casa en algun lloc del Pirineu lleidatà. Bon accés, em permet arribar-hi a peu i després de escassa mitja hora em planto en zona calenta de brama encara que els berridos dels mascles m'acompanyen durant el trajecte. Són mascles a priori una mica més joves que a la zona X però que donen molt de joc perquè l'espai és més reduït i els llances són més freqüents. A les darreres hores del dia és una autèntica olla d'ebullició. Em conec cada pedra d'aquesta zona formada per aproximadament el 50% de bosc i el 50% de prats subalpins. És el meu petit paradís solitari i cada dia va creuar els dits perquè es mantingui així.

Zona Z: molt a prop del meu pati d'esbarjo, al vessant oposat. Seguint la carena des de 1500m fins als 2100m. Ubicació amb mascles amagats als petits boscos de bedolls que surten per abordar les femelles que pasturen als prats subalpins. Moment en què es poden fotografiar en la màxima esplendor. Aquesta ubicació és de pitjor accés, però que a nivell personal m'atrau per ser un terreny més versàtil encara que més fàcil de ser descobert. Es componen d'aprox. Un 40% boscos amb senders de ramaderia i resta prats subalpins.

Després de setmanes d'intenses esperes i cansament, acumulant fins a 3000m de desnivell positiu en 7 dies amb 15kgs de material de muntanya i fotogràfic, donem per finalitzada aquesta brama impressionant, on he acumulat diverses desenes de gigues en material fotogràfic encara per processar. Encara que acostumo a fotografiar en solitari guardo bons moments en companyia on he pogut compartir punts de vista i seguir enriquint-me a nivell personal.

Després d'aquesta descripció breu de les meves zones fotogràfiques preferides m'agradaria aclarir que l'activitat fotogràfica en època de brama és una qüestió delicada. D'una banda, des de diverses entitats s'intenta protegir aquesta època reproductora de l'espècie encara que, de l'altra, hi ha hagut una allau d'activitats sense precedents per a l'observació de la brama. Molts guies independents i empreses s'han sumat al carro del turisme de fauna… no ho veig malament encara que s'han produït fets incongruents com ara abatre mascles a 3 km de punts d'informació en què es predica el respecte per aquesta espècie. Suposo que ha estat una qüestió de dates i no es va poder compatibilitzar aquestes dues activitats: la caça i el turisme ecològic. La veritat és que s'ha utilitzat aquest animal al nostre gust, el fem servir per atraure turisme familiar però també el fem servir per atraure turisme de caça (trofeu de caça). Al final, sense entrar en detalls, el gran perjudicat és el cérvol que difícilment tindrà una mort natural… el més probable és que cada mascle arribat a una edat determinada una bala acabi amb la seva vida. L'obligació del fotògraf, l'obra del qual abordi qüestions conservacionistes, és ensenyar la vida i els costums d'aquestes espècies, que al seu dia van ser introduïdes amb finalitats cinegètiques. Potser algun dia la nostra tasca fotogràfica ajudarà a entendre aquestes espècies com a vides, tan valuoses com les humanes, que mereixen una protecció natural sense la intervenció humana. S'està veient en determinades zones de la regió espanyola com el «turisme fotogràfic» agafa més rellevància que el turisme de caça aportant més ingressos a diverses de les finques privades utilitzades anteriorment com a vedats de caça. A poc a poc, la tasca del fotògraf naturalista i conservacionista (no del fotògraf de safaris) crearà consciència i ajudarà a entendre la naturalesa des d'una perspectiva de respecte, en detriment de la perspectiva actual de manipular els ecosistemes al nostre caprici.

Properament intentaré fer alguna captura de la ronca de la daina, per a mi la vida són projectes i afortunadament d'això no em falta.

Projecte Vida Salvatge Km 0

Seguim endavant amb el projecte Vida Salvatge Km 0 en el qual es pretén retratar animals salvatges a escassos metres/kms de casa, mostrant la seva realitat i algunes problemàtiques que pateixen amb la intervenció destructora de l'espècie humana sobre els seus hàbitats.

En aquest cas estic tractant de retratar la fagina en ple salt. Des que ha començat l'estiu s'han creat als marges del Parc Natural campaments molt sorollosos amb l'entorn amb senyals evidents d'una migració de mustèlids cap a altres zones més condensades d'espècies. En aquest cas hi ha fagines que han emigrat del seu hàbitat habitual ocupada per un campament d'estiu, unes zones de prada amb multitud de roques on dormien, cap a una zona boscosa que condensa diverses espècies d'aus niant. És de preveure que aquesta migració causarà baixes a la població d'aus que resideix al bosc (bec picapinos, cornelles, passeriformes, etc.).

Las garduñas y estas aves no están catalogadas como en peligro de extinción, aunque sí unos quebrantahuesos que anidaron a unos 250 metros de ascensión aunque no causará problemas dado la envergadura de estas aves, espero que tampoco a sus crías en un futuro.

Seguimos progresando con el proyecto salto de garduña. Después de unos fracasos nocturnos, en 10 días la garduña no ha saltado, he decidido colocar la cámara de trampeo para dedicarme sólo a la observación de su comportamiento. He dado por sentado que saltaría sin problemas durante las sesiones pero no ha sido así. De esta manera hacemos un parón fotográfico para dedicarlo a la observación de la espécie y ver cómo reacciona a la plataforma que he construído con ramas secas. De momento funciona bien, ya está accediendo. Cuando esté más habituada colocaré la cámara.

He fabricat un suport que fa de pinça/trípode per a la càmera fent que passi més desapercebuda per a la fagina.

Paral·lelament estic fent seguiment d'una guineu amb uns 8 albiraments, coneixent una mica la seva ruta de depredació sense molestar-la. També estic seguint dos mascles adults de cérvol encara amb la pell vellosa a les astes. He pogut anar traçant mentalment una ruta més o menys habitual d'aquests cèrvids encara que no són individus molt predictibles.

Dificultats:resulta difícil elaborar una buena composición aunque de momento no es mi objetivo hasta que la garduña esté habituada a saltar, luego ya haré modificaciones para estudiar una fotografia final.

– Plataforma de salto inestable, ya solucionado.

– Parece obvio pero la garduña no saltará si no le interesa el alimento que hemos colocado previamente.

– Días con barro la garduña probablemente no vendrá.

Estudiando a la garduña

Estas últimas 2 semanas estuve realizando pruebas en una nueva ubicación. Llevaba tiempo realizando ensayos fotográficos en una ubicación con peor acceso, llena de abedules y barro pero en la que creí que obtendría buenos resultados. Dos semanas han sido suficientes para corroborar que mis expectativas no eran buenas.

La nueva ubicación consta de un tronco vacío y caído por el cual se mueven algunas garduñas buscando cobijo, protección o simplemente como zona de juego. He estado probando varios esquemas de iluminación (imagen) para iluminar tanto la entrada como el interior del tronco con resultados positivos. El 70% de las noches apareció como mínimo una garduña.

He estat fent seguiment i observació sobre el terreny sent impossible, com era d'esperar, trobar-les en hores diürnes encara que sí alguna guineu i esquirol. He optat per instal·lar la Barrera infraroja que vaig fabricar, la Canon 6D amb una lent de 50mm de focal fixa i pre-enfocada a un punt determinat en el qual crec que la fagina pot mostrar més porció de cos (que sortís de cos sencer seria perfecte ). L'esquema de llums bàsic consta d'un flaix zenital a 1/16 de potència i 24mm ubicat a uns dos metres, un contrallum a 1/8 i 35mm ubicat a més distància per marcar la silueta. També flaix frontal a molt baixa potència (1/32 o 1/64) amb un snoot casolà (amb la funda del flaix) per emplenar les ombres dures que puguin quedar sobre la fagina i sobretot per il·luminar l'interior del tronc que li donarà més gran textura a la foto i restarà negres empastats. De moment continuarem treballant amb aquest esquema fins a obtenir bones preses on la fagina es mostri tranquil·la i col·laboradora.

Dificultats: la dificultat més gran d'aquest projecte resideix en realitzar un bon esquema d'il·luminació. En haver-hi un element que interfereix absolutament en la composició (tronc) he hagut de col·locar un dels flaixos i la càmera dins del tronc per aconseguir l'efecte “cova” desitjat.

-Una altra dificultat és que són animals salvatge (mai utilitzo hides de pagament en què l'animal apareixerà cada dia perquè existeix una persona que l'enceba i fa la feina per tu).

-Lo que esto conlleva es que algún día me he encontrado destrozos (cable comido, flashes y cámara tirados, etc) en tan sólo diez días.

-Es una zona subalpina(1.500m) y las vacas del Pirineo también colaboran a realizar destrozos y espantar las garduñas en horas críticas.